Poma podrida

Article de la categoria Opinió
MAR
11
2017

M’animo a fer aquest article pel que ha passat amb Paco Sanz, que vaig conèixer en el seu moment a través del canal de AuronPlay. Aquest cas s’uneix a d’altres recents com el cas Nadia Nerea. El mecanisme és sempre el mateix: es demanen fons per a tractar una malaltia greu, rara, de molt difícil curació, que al final resulta no ser tan greu (o directament no hi ha tal malaltia) i els fons recaptats són usats per a fins de lucre personal. Un frau. Jo mateix he caigut de vegades en aquests fraus. Recordo un cop que vaig donar diners al carrer per una suposada organització de sordmuts. I és que les persones tenim necessitat de ser generosos, però no ens deixen. També hi ha altres exemples de frau sense malalties pel mig. Hi ha un tipus de turisme, el solidari, on, entre altres activitats, es visiten orfenats per tal de sensibilitzar els turistes. A la tornada del seu viatge aquests turistes expliquen l’experiència de tal manera que es produeix un efecte amplificador, molt potent, perquè està basat en la confiança ja que es tracta d’una experiència de primera mà. S’aconsegueixen així moltes entrades de diners quan en realitat, (en alguns casos però no sempre, per fortuna), aquests nens sí que tenen pares o pitjor, es tracta de nens comprats o directament robats.

L’egoisme, l’individualisme, la indiferència cap al mal dels altres, són qualitats molt humanes. Però també, la compassió, la bondat, l’empatia o la misericòrdia. Totes elles han acompanyat a les persones en la seva evolució i sense alguna d’elles no seríem el que ara som. Indubtablement, el món no està bé, i tot aniria millor si les qualitats positives fossin majoritàries. Però no ho són. I no ho són perquè hi ha alguna cosa que ens irrita enormement i és la sensació de què t’han pres el pèl, que s’han aprofitat de tu. Quan passa una cosa així s’activa en nosaltres l’alarma de la vulnerabilitat: algú ha entrat al nostre sistema de bondat per fer mal. I per poc que sigui aquest dany és suficient perquè arribem a la conclusió que hem de fer alguna cosa. La solució és fàcil i ràpida: tornar-se més recelós, menys generós, veure els problemes dels altres amb més distància i per tant, permetre el govern tirànic de l’egoisme.

És lògic i normal. Però què injusta es torna la vida quan per culpa d’uns pocs la majoria abandonem els nostres bons valors, els que també ens han permès sobreviure en l’evolució, i ens tanquem bastant o del tot a oferir la nostra mà amiga a qui més ho necessita. En un cistell de pomes, n’hi ha prou que una estigui podrida perquè a poc a poc es vagin espatllant les altres, per més sanes que estiguessin. Hi ha molts exemples en el món on cal l’ajuda urgent de tots nosaltres. Tant de bo aprenguem la manera de seguir sent solidaris tot i que de tant en tant ens aparegui alguna poma podrida.