L’ètica davant la corrupció

Article de la categoria Opinió
GEN
30
2017

En aquest país tenim un problema enorme amb la corrupció. Segurament molts països estan en una situació semblant, però a nosaltres ens sembla més greu aquí que fora. De totes maneres, a cadascú li acaba fent mal les seves coses. No només estan tacats aquells partits polítics que han governat, sinó també altres formacions deixant a la ciutadania la sensació d’impotència de què no és qüestió de qui mani, sinó que el sistema d’alguna manera genera “per se” el residu de la corrupció. Un entusiasta del “Senyor dels Anells” diria que el poder és com l’anell de Sauron: corromp al més honest. Julio Anguita, ex-coordinador general d’IU i del Partit Comunista diu directament que per arribar al poder cal ser corrupte. I en el mateix sac fiquem als que evadeixen impostos, sense ficar la mà a la arques públiques, els que contracten en negre, els que maltracten als seus empleats amb contractes infames, les empreses mesquines que vulneren qualsevol tractat de, per exemple, medi ambient per un major benefici, … Em sembla correcte.

El més trist és que de vegades em dóna la sensació que per més corrupció que hi hagi el que més detesta la societat és la gent que pretén donar lliçons de neteja, com són els casos de Gabriel Rufián (ERC), que es va omplir la boca de criticar no només als corruptes sinó a aquelles empreses deshonestes com Inditex i el seu lider Amancio Ortega, per després assistir a un programa de televisió vestit de Zara, o el cas de Pablo Echenique (Podem), que va tenir un temps al seu assistent personal sense declarar a hisenda. Són dos exemples de partits que han estat molt mirats amb lupa i als quals no se’ls perdona la més mínima falta. Per què? Perquè han estat molt crítics. Estic d’acord que pitjor que un lladre és un policia o jutge lladre. Se suposa que ells han de combatre el robatori, no practicar-lo. Però, som més crítics amb els crítics que amb els que assenyalen els crítics?

Dit d’una altra manera, s’invalida el missatge, la crítica, de corrupció o d’acció no-ètica quan es demostra que qui la denúncia també està tacat d’ella? Sembla que castiguem més la incoherència i el no predicar amb l’exemple que la pròpia corrupció. I això ens fa una societat estúpida i mesquina. Ens hauríem de prendre aquestes coses d’una altra manera. Recordo aquella frase lapidària de la pel·lícula de suspens-terror Stigmata, en la qual la protagonista, posseïda, davant la pregunta de l’exorcista “Qui ets tu?”, ella, amb veu d’home contesta en italià “Il messaggero non e important” ( “El missatger no és important”).

No és que pretengui que passem per alt el més mínim indici de mala pràctica o directament d’il·legalitat. Però crec que hem de separar denúncia de denunciant. Per més corrupte que sigui qui assenyala la corrupció, per més presó que es mereixi, és el seu missatge el que ha de ser avaluat i no ell o ella. I en molts casos, aquest missatge, segueix sent cert.