De la frivolitat

Article de la categoria Opinió
DES
21
2016

Tanquem un any on cada cop es confirma més, segons el meu parer, que vivim en una societat frívola. No sabria dir quan vam començar a ser frívols, però des de valorar una revolució social com la primavera àrab des de la solitud de les piràmides d’Egipte, a fer-se fotos en llocs altament perillosos, o fingir segrestaments o agressions, hem deixat de ser persones conscients del món en el que vivim a ser consumidors d’una altra realitat on tot és vàlid per tal de tenir atenció, visites, likes.

El fenòmen de les xarxes socials ja era potent sense que la gent veiés clar les possibilitats econòmiques que amagava. A la gent, sovint, ens interessa més que tothom parli de nosaltres que els diners. L’atenció dels altres és una llaminadura que genera una addicció molt gran. Pot ser és el reflexe de què en realitat estem més sols que mai? La manera en què ens relacionem darrerament, tot i que pugui semblar al contrari, fa que els vincles entre persones sigui molt pobre i que la gent necessiti més que mai que algú li faci cas?

I la reacció que vivim davant d’aquest procés d’individualització extrem i de des-socialització és la frivolitat: qualsevol cosa pot ser més interessant i ens genera més importància que d’altres més vitals. Jo mateix em qüestiono la meva ètica quan salto ràpidament d’una notícia tràgica a una altra perquè em resulta més graciosa, més morbosa o més lúdica. Encara que és cert que molt sovint ens arriven “fakes”, o sigui notícies falses que busquen simplement visites, no ens faria més humans que li dediquèssim com a mínim el mateix temps i esforç a coses realment capdals i no només a entretenir-nos?

Sota el meu punt de vista, la norma de “tot és vàlid” fa que hi hagi gent que directament es jugui la vida. Per què? Per fama, per diners, per atenció, per aburriment? La tecnologia en part de la culpa. La seva missió principal és alleugerir-nos de feina i proporcionar-nos comoditat. I llavors, què fem amb el nostre temps lliure, treballar en altres coses o ser frívols? No és que em sembli malament que cada cop sigui més interessant ser youtuber, per exemple, i passar-te el dia jugant a video-jocs perquè resulta que això et genera una atenció de milions de persones. Però aquesta atenció és reduïda i si li dediquem temps a aquestes coses llavors no li dediquem estona a d’altres.

I quan les notícies reals no criden suficientment l’atenció, ens inventem la realitat. Pot ser m’equivoco però el cas recent del “cara anchoa” hem sembla tot un muntatge. Així i tot és inqüestionable que com a mínim està generant atenció, visites i per tant, diners. Ara bé, segons els casos no sé que em fa més por, si la inventiva de la gent o que al final tot sigui realitat: parlo de les bromes extremes del youtuber ReSet (que crec que és veí meu!) que va donar falses galetes a un vagabund. Ens creiem amb autoritat de fer bromes, per pitjor gust que tenguin, simplement perquè pot ser a algú li farà gràcia. No ens parem a pensar sobre la situació personal que viu la víctima de la broma. En aquest cas concret del vagabund, tant de valor té l’atenció dels altres que està per sobre de la salut d’una persona? O és que la persona, per ser vagadunda, té menys consideració? Hi ha gent que va més enllà i gairebé juga a la ruleta rusa. No sé com ser clar i no caure jo també en la frivolitat, així que he decidit només posar la foto (sí, sí, intenta menjar-se una panotxa de blat de moro amb un trepant en marxa!):

I el que resulta més increïble no és que això només sigui un altre youtuber que accepta el repte, és que fins i tot es poden trobar recopilatoris de com aquest repte ha sortit malament.

Un altre tema, per acabar, més complexe i no tant qüestionat és el procés de gamificació que vivim en molts aspectes de la nostra societat i d’una manera especial en l’educació i l’empresa. La gamificació comporta un canvi d’estrategia en com gestionem grups humans per a determinades tasques (fabricació, aprenentatge, vendes…) per tal de potenciar la seva producció a través de mecanismes de jugabilitat. Es tracta simplement d’una manera més desenvolupada de reforçar conductes. No veig malament la gamificació, de fet jo mateix faig jocs. Crec, a més a més, que dóna resultats evidents. No és una moda i ja està, perquè les modes venen i van i la gamificació no marxa. Però el fet que tot s’acabi convertint en una mena de joc, en què acabem jugant al joc de la vida, no m’agrada, no em convenç. Segur que sabrem jugar amb serietat, sense frivolitat?