Conflicte de veritats

Article de la categoria Opinió
SET
24
2017

Difícil solució la de la qüestió catalana. D’una banda, el Govern de Catalunya, legitimat per unes eleccions que van donar la majoria absoluta al Parlament a la proposta independentista, posa en marxa un conjunt d’actuacions encaminada cap a un referèndum que, en el cas d’aconseguir el Sí majoritari dels catalans portaria a la Comunitat Autònoma cap a una República independent. Dit d’una altra manera, fan el que va prometre que faria i pel que l’electorat català els va votar. D’altra, el Govern d’Espanya que, tal com resa la Constitució del 78 en el seu article 2, té el deure de mantenir la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Molt discutible és el com a partir d’aquí cada costat ha anat desenvolupant la seva col·lecció de formes i accions. Són qüestions jurídiques complexes que se m’escapen de les mans i per desconeixement no puc entrar-hi de la manera que m’agradaria. Però pel que fa als motius inicials que van portar a les dues forces a la situació actual ho tinc molt clar: els dos governs tenen raó.

S’ha intentat donar lliçons del que en si és la Democràcia. “La Democràcia no és votar, és respectar la llei, és respectar la Constitució i la Constitució no permet els referèndums secessionistes”. I atenent a l’article 2 de la nostra Carta Magna el Tribunal Constitucional ha considerat la proposta de l’1 d’octubre contrària a la Constitució, quedant nul·les les lleis que convoquen a consulta als catalans i catalanes. Però ens hem descuidat que abans dels articles tenim un preàmbul que estableix els objectius de la nostra Constitució. El seu punt 3 diu textualment “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular“. Democràcia vol dir que la sobirania recau en el poble, i no en una sola persona o petit grup de persones. Per tant, no és que votar sigui democràtic, és que la Democràcia és votar. Llavors, independentment de qui ha de votar, si Catalunya o tot l’Estat Espanyol, a quina llei cal obeir?

Deia Ortega y Gasset que “el problema català és un problema que no es pot resoldre, que només es pot portar”. En llenguatge de programació, l’eterna qüestió catalana és un problema no resolt d’una aplicació anomenada Espanya que va evolucionar cap a una versió estable amb la Transició però que al introduir certes variables com “majoria absoluta independentista” al bloc de codi “Autonomies” mostra un error de sistema per bucle infinit. Sí, Catalunya posa en dubte la perfecció que se li suposa a la nostra Carta Magna. La meva conclusió és clara: per aquesta qüestió i d’altres, considero la Constitució una bona idea que garanteix l’estat de dret que ens permet viure amb justícia i llibertat però que després de gairebé 40 anys necessita alguns arranjaments per a millorar-la i adaptar-la al segle XXI.